Reportatge, Repressió

Com pot ser que jo no conegués aquesta història que va passar una nit de 2006 a Barcelona?

La matinada del 4 de febrer de 2006 Patricia Heras va caure de la seva bicicleta i va anar al servei d’urgències de l’Hospital del Mar. Allà, mentre esperava a ser atesa va començar un malson de tortures, presó i suïcidi.

La història va passar a Barcelona una nit de febrer de l’any 2006 però jo no la vaig conèixer fins que fa unes nits me la van explicar a casa meva. Al llarg de dues hores i vuit minuts vaig escoltar en silenci, gairebé sense respirar, la història de Patricia Heras, una noia de 32 anys que va sortir a fer una volta en bicicleta per Barcelona i que va acabar a la presó i, més tard, saltant per una finestra d’un setè pis.

Patricia Heras

La història va passar a Barcelona una nit de febrer de l’any 2006 però jo no la vaig conèixer fins que fa unes nits me la van explicar a casa meva. Al llarg de dues hores i vuit minuts vaig escoltar en silenci, gairebé sense respirar, la història de Patricia Heras, una noia de 32 anys que va sortir a fer una volta en bicicleta per Barcelona i que va acabar a la presó i, més tard, saltant per una finestra d’un setè pis.

Caure de la bici

Patricia Heras havia arribat a Barcelona feia pocs mesos, procedent de Madrid, la seva ciutat natal. La nit del 4 de febrer de 2006 ella i un amic van sortir de festa. Hores més tard, tornant a casa en bicicleta, Patricia i el seu amic van patir un petit accident. Ell es va fer un cop al cap i ella unes quantes rascades. Un cotxe es va parar a ajudar-los i van decidir trucar una ambulància que els va portar a l’Hospital del Mar. I allà comença una de les històries més increïbles que he sentit en anys. Una història que m’avergonyeix no haver conegut fins el 21 de setembre de 2014 quan, al sofà de casa, vaig veure el documental Ciutat Morta. Dues hores i vuit minuts.

Caure a un forat negre

Mentre atenien al seu company, Patricia Heras s’estava a la sala d’espera d’urgències. Una sala d’espera que estava especialment moguda aquella nit. Poques hores abans, al centre de Barcelona, un agent de la Guàrdia Urbana va resultar ferit de gravetat en el transcurs d’una intervenció que va acabar amb 9 detinguts, alguns d’ells, ferits en estranyes circumstàncies. Mentre els metges atenien els ferits, membres de la Guàrdia Urbana van veure Patricia asseguda, esperant que l’atenguessin. I la van detenir a ella també.

Per què? La intervenció de la Guàrdia Urbana havia tingut lloc a un antic teatre ocupat del carrer Sant Pere Més Baix. Els detinguts responien a allò que els mitjans de comunicació anomenen “estètica okupa”. 

La Patricia no havia posat els peus en aquell teatre mai, ni formava part del “col·lectiu okupa”. Estudiava filologia a la Universitat de Barcelona i poc abans de la seva detenció és va fer un tallat de cabell “com Cindy Lauper”, dibuixant una mena de tauler d’escacs al cap. Aquell tallat de cabell i una indumentària “antisistema” segons la policia, van fer que Patricia acabés relacionada amb els fets que havien tingut lloc hores abans i condemnada a 3 anys de presó. L’abril de 2011, durant un permís penitenciari, Patricia Heras no va aguantar la pressió i es va llençar per la finestra del setè pis on vivia.

Ciutat Morta

Al llarg dels seus 128 minuts de durada el documental Ciutat Morta ens explica amb tot detall la història de Patricia Heras i dels altres joves detinguts i condemnats en un procés policial, mediàtic, polític i judicial esfereïdor. Una història que sembla una fosca pel·lícula de Hollywood però que va passar a Barcelona.

I mentre mires Ciutat Morta no pots parar de preguntar-te: “Com pot ser que jo no sabés res de tot això?”

Com pot ser que jo no sabés que el llavors alcalde de Barcelona, els socialista Joan Clos, va canviar la seva versió dels fets de manera escandalosa, deixant indefensa la Patricia i els altres joves detinguts? Com pot ser que jo mai sabés que els nois detinguts –Rodrigo, Alex, Juan, Alfredo– van ser torturats per la policia, tal i com va denunciar Amnistia Internacional? Com pot ser que no tingués ni idea que els testimonis clau per tancar Patricia a la presó van ser dos policies –els agents Víctor Bayona i Bakari Samyang– condemnats per tortures greus? Com pot ser que no sabés de la implicació en tot el cas de Jordi Hereu i de Carles Martí, llavors alts càrrecs socialistes a l’Ajuntament de Barcelona? Com pot ser que no sabés que fins i tot TV3 va alterar els seus arxius després de rebre pressions del consistori? Com pot ser que no conegués tots els detalls d’aquesta història?

Manifestació al novembre de 2012. A la pancarta, referència expressa cap als agents Víctor Bayona i Bakari Samyang · Foto: Antigonia.com

Un silenci atroç

Una part de la meva ignorància és fruit d’un enorme muntatge destinat, justament, a que jo –i la resta de la població– no en sabéssim mai res. TV3, La Vanguardia, El País o El Periódico –ara ho sé– van ser peces clau per al triomf de la impunitat. 

D’una banda silenci. De l’altra, desinformació al servei dels plans urbanístics de l’ajuntament. 

Què té a veure la política urbanística de l’ajuntament amb tot plegat? Aquí està la gran troballa de Ciutat Morta. No estem davant un cas aïllat, d’un trist error policial i judicial. Estem davant un muntatge de dimensions enormes on estan implicades les més grans estructures de poder. Un sistema que aquella nit de 2006 va esclafar les vides de Patrícia i els altres detinguts.

Però no puc evadir la meva responsabilitat per no haver conegut mai aquesta història. Perquè des del mateix dia en que van succeir els fets, centenars de persones es van mobilitzar intentant que tothom sabés el que estava passant. Primer van ser els familiars i amics de les víctimes del muntatge que desmunta Ciutat Morta: manifestacions, vagues de fam, actes, xerrades…

Per què no vaig veure res? Potser perquè els manifestants portaven rastes? Vaig caure en el parany dels prejudicis? Com vaig fer per no veure aquells joves que es plantaven amb pancartes a les portes de l’ajuntament dient que Patricia Heras havia estat “assassinada per l’Estat”? L’aspecte “antisistema” de Patricia? L’origen sudamericà dels condemnats? Pot haver estat això?

No puc evitar preguntar-m‘ho perquè Ciutat Morta ens interpel·la a aquest nivell. Fins a quin punt una història terrorífica com aquesta s’hagués pogut produir sense el consens social de sospita davant del que és diferent, del que es pentina i vesteix d’una altra manera?

Els mitjans van fer la seva feina…però això ho explica tot? Als grans mitjans hi va haver molt poques escletxes, però n’hi va haver: Mònica Terribas, deixant descol·locat Joan Clos en plena entrevista, preguntant-li pel cas malgrat que no estava entre les preguntes guiades. Gregorio Morán, fent valer el seu enorme pes periodístic i publicant el cas a la seva columna… i després el silenci i la manipulació. I el setmanari La Directa, fent descobriments increïbles i publicant-los, exercint el paper pel qual va néixer el periodisme. 

Mea culpa

Però malgrat tot, no puc evitar pensar que hi ha certa responsabilitat meva. I l’única manera que trobo per intentar arreglar-ho, és escriure això per di-li a tothom que vagi a veure Ciutat Morta

Cal veure aquesta obra perquè sota l’aparença de documental respira un artefacte capaç de canviar el rumb de la història de Barcelona. No exagero. A mesura que Ciutat Morta va guanyant premis arreu, quan ens assabentem que l’han projectat al festival de San Sebastián, quan les poques sales que l’han projectat han deixat al públic en estat de xoc. A mesura que va passant tot això, els implicats en l’escàndol de ben segur es comencen a preocupar. Perquè estan veient que el silenci teixit amb mentides, manipulació i silencis està a punt de saltar pels aires. 

Ciutat Morta és una bomba que ja ha començat a esclatar al cor d’una Barcelona que si vol viure ha de mirar la realitat a la cara.

La perillositat de Ciutat Morta es fa evident quan TV3 i els grans mitjans de Barcelona silencien el triomf de la pel·lícula allà on va. Mentre que el Festival de San Sebastián omple els carrers de la ciutat amb enormes cartells de Ciutat Morta, a Catalunya tothom calla. 

Dependrà de tots nosaltres que aquesta terrible història sigui coneguda. Que la impunitat cessi. El primer pas és veure Ciutat Morta i que no quedi ningú que, en el futur pugui dir: “Jo no en sabia res”, com jo ho estic dient ara. Potser el segon pas és demanar perdó a aquells que van viure aquest drama davant la indiferència de tants com jo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s