Mes: Octubre 2015

La Klau: Llums sobre el 3%

Posted on Updated on

La darrera setmana es va tornar a fer públic un dels casos més tèrbols de la política catalana: el silenciat 3% lligat al partit de govern català, Convergència. Les sospites de finançament il·legal del partit liderat per Artur Mas ja no són rumors de passadís, sinó que es converteixen en fets. El temut percentatge descarregat fa més d’una dècada per l’expresident Pasqual Maragall al Parlament contra els governs de Pujol acusa, a dia d’avui, a responsables públics i empresaris lligats a Convergència. D’aquest cas, de corrupció sistèmica i de finançament de partits polítics en parlem al programa “Llums sobre el 3%” de La Klau.

Invitados: Entrevista a David Fernández, ex diputat de la CUP. Taula de debat amb Jesús Rodríguez, periodista a “La Directa”, Mercè Pérez Pons, periodista a “El País”; Roger Palà, periodista a “Crític” i Albert Sanfeliu, director del documental “Corrupció: organisme nociu”.

ç

La Klau: m’estreno com a presentador!

Posted on Updated on

Ahir m’estrenat com a presentador… Sembla molt fàcil de fer quan ho veus per la tele però quan ho has de fer és una mica més complex. Aquest és el tràiler:

Per sort, els convidats a la taula i l’entrevistat tenien coses tan interessants a dir que el programa és ben interessant… Malgrat el presentador! 🙂

 

 

 

La Klau: Refugiats, el mirall trencat d’Europa

Posted on Updated on

La xarxa de ciutats refugi impulsada a Barcelona i extesa per tot el territori espanyol contrarresta una Europa frontera, incapaç de donar resposta i acollida a milions de persones refugiades i migrades que arrisquen les seves vides en el camí per la Meditarrània. ¿Fracassa la Unió Europea com espai de garantia dels drets humans?, ¿cal un canvi en la política migratòria de l’Estat espanyol? De tot això i molt més en vam parlar a “La Klau” amb en David Llistar, membre de BComú Internacional: i amb els convidats Pascale Coissard, representant de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat; Lluís Camprubí, responsable de Política Europea i Internacional a ICV; Eulàlia Reguant, diputada de la CUP; i Andrés García Berrio, advocat del Centre per la Defensa de Drets Humans Iridia.

Entrevista a David Llistar, membre de BComú Internacional.

Convidats:
-Pascale Coissard, representant de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat;
-Lluís Camprubí, responsable de Política Europea i Internacional a ICV;
-Eulàlia Reguant, diputada de la CUP;
-Andrés García Berrio, advocat del Centre per la Defensa de Drets Humans Iridia.

Respostes per emmarcar

Posted on Updated on

Recordeu aquell vídeo que vaig publicar fa uns dies on explicava els xanxullos de Fisiogestió? Recordeu que un dels implicats era el número 2 de Boi Ruiz, JM Padrosa? Doncs bé: fa pocs dies, la nostra companya i diputada Àngels M. Castells va ser convidada a un acte que havia de tancar el senyor Padrosa… Aquesta és la resposta de l’Àngels a la invitació:

Captura de pantalla 2015-10-31 a les 21.11.35

Hay tres tipos de películas:

Posted on Updated on

Hay tres tipos de películas: las malas, las buenas y las que necesitas que todo el mundo vea. Este texto es sobre una de las últimas. Se llama “No estamos solos” e intentaré explicar porque tenéis que verla.

La cosa empieza cuando millones de ciudadanos de un país (en este caso España) se dan cuenta de que les están tomando el pelo, de que les están robando, estafando y aplastando. La cosa sigue cuando unos cuantos de ellos (miles, centenares de miles, millones) deciden “hacer algo”. De eso va el documental “No estamos solos”, producido por el Gran Wyoming y Pere Portabella y dirigido por Pere Joan Ventura.

Pero mucha, mucha, mucha atención: en el documental salen indignados, manifestantes, luchas sociales, iniciativas ciudadanas, si… pero eso no es lo que hace grande, imprescindible, a esta película. Me explico:

El periodista argentino Rodolfo Walsh –que se enfrentó a la feroz dictadura argentina con una maquina de escribir– detectó en medio del baño de sangre y de terror que vivió el país dónde radicaba la base del poder. Escribió:

“Nuestras clases dominantes han procurado siempre que los trabajadores no tengan historia, no tengan doctrina, no tengan héroes y mártires. Cada lucha debe empezar de nuevo, separada de las luchas anteriores: la experiencia colectiva se pierde, las lecciones se olvidan. La historia parece así como propiedad privada cuyos dueños son los dueños de todas las otras cosas.”

Y ahí está lo que hace que sea obligatorio ir a ver esta película. “No estamos solos” nos recuerda una realidad profunda que el poder intenta por todos los medios a su alcance que olvidemos, que no sepamos: que el único patrimonio real que tenemos es tenernos los unos a los otros. “No estamos solos” no es un ejercicio de autoafirmación, ni un retrato de un momento histórico y social. Es un arma imprescindible de recuperación de la democracia, de consciencia compartida y de motor de cambios que, con armas como estas, ya no son solo posibles sino que son inevitables. Inevitables siempre y cuando nos lo sepamos explicar. Siempre y cuando seamos capaces de reconocernos, de descubrirnos como comunidad, como compañeros, como únicos soberanos de nuestra vida en común. Esta película lo hace todo más inevitable.

En medio de la feroz dictadura argentina Walsh repartía octavillas para explicar lo que le estaba pasando a esa sociedad. Esas octavillas incluían siempre un pie de página que decía:

“Reproduzca esta información, hágala circular por los medios a su alcance: a mano, a máquina, a mimeógrafo, oralmente. Mande copias a sus amigos: nueve de cada diez las estarán esperando. Millones quieren ser informados. El terror se basa en la incomunicación. Rompa el aislamiento. Vuelva a sentir la satisfacción moral de un acto de libertad. Derrote el terror. Haga circular esta información”.

“No estamos solos” derrota el terror. Ante los terrores que nos aquejan como sociedad –paro, desahucios, precariedad, injusticia, represión– esta película nos hace volver a sentir “la satisfacción moral de un acto de libertad”. Resumiendo: ID A VER “NO ESTAMOS SOLOS”…

Y “haga circula esta información”.

Un abrazo,

Albano

PD1: Llevad kleenex. Vais a llorar de alegría
PD2: Abrid bien los ojos pero también los oídos. La música es impresionante… porque la hemos hecho todos.
PD3: En Barcelona la podéis ver en los cines Verdi. En Madrid Cines Gólem. Id antes que la quiten! Más info:https://www.facebook.com/proyectonoestamossolos
PD3: El tráiler: https://www.youtube.com/watch?v=Q85QThwxu-Y

Primeres impressions d’un diputat electe

Posted on Updated on

Ja s’han acabat els mítings i les promeses. 135 diputats hem estat elegits per defensar els interessos del poble de Catalunya. Jo he estat un d’aquests 135. I ara què?

Per a mi ser diputat és una experiència nova i encara l’estic paint. Aquesta serà una legislatura que plantejarà reptes històrics als diputats. Catalunya, l’Estat Espanyol i Europa en general estan davant una cruïlla on només hi ha dos camins: o mana la gent o manen les multinacionals, el poder financer, el TTIP, els partits corruptes… Al final del camí, aquest és el plebiscit que tenim sobre la taula. Guanyarà la gent o guanyarà el vell món que es resisteix a morir? Això dependrà de les persones, de cada un dels que estem disposats a lluitar per viure en democràcia. A mi, aquesta vegada, em toca fer-ho com a diputat. Ho faré el millor que sàpiga. Tinc la sort d’estar acompanyat de grans persones i grans lluitadors i estic segur que podrem fer una gran feina.

Captura de pantalla 2015-10-31 a les 21.17.53

Però de moment, mentre es constitueix el Parlament, he sortit al carrer a veure què puc fer. Aquest dimecres 30, per exemple, jo i Joan Giner –un altre diputat de Podem, “novell” com jo de Podem– hem anat a les portes de l’hospital de Bellvitge. Uns quants treballadors estaven denunciant l’acomiadament dels seus companys a l’Atenció Primària de l’Àrea Sanitària Metropolitana Sud. Vaig participar amb ells en una petita marxa que es va fer a la porta de l’hospital i després vam anar a veure al gerent per demanar explicacions… I allà vaig tenir la sensació del que ha de ser ser “diputat”.

Vam recórrer els passadissos de l’hospital sent derivats d’una oficina a una altra, d’un càrrec a l’altre, ens van fer omplir instàncies, concertar visites, demanar hores… es veu que ningú a l’hospital estava en condicions d’explicar la situació laboral de desenes de persones que unes hores més tard es quedaven sense contracte… semblava que tothom tenia coses més importants a fer. I semblava, sobretot, que fa molt de temps que estan acostumats a no donar explicacions, a fer i desfer d’esquenes als treballadors o als veïns, que porten anys demanant explicacions que mai arriben.

Finalment vam aconseguir parlar amb el subgerent, qui ens va dir que ell no tenia “la informació completa sobre el tema”. Al cap d’una estona de “persecució” burocràtica, des de Recursos Humans es demanava “confiança” i ens assegurava que les coses s’estan fent bé… Sense aportar cap documentació.

Jo fa anys que, com periodista, veig com a la sanitat catalana uns quants maneguen els pressupost més important de la Generalitat sense donar massa explicacions, sense sotmetre’s a les preguntes i les demandes d’informació dels usuaris, dels treballadors i dels usuaris. Una elit que fa i desfà a despatxos amagats en un sistema sanitari que –per opac i per corrupte– és profundament antidemocràtic. I ja està bé.

Un acta de diputat pot servir per a moltes coses: presentar mocions, fer rodes de premsa i sortir una mica per la tele… Però més enllà de tota la burocràcia, un acta de diputat ha de ser un arma per recordar a gestors, gerents, directors i altra fauna que aquí mana el poble. Un arma per recordar que tots ells, per molts sous estratosfèrics que cobrin, per molts màsters que tinguin i per molts despatxos que tinguin, ells tenen un únic jefe: la gent. Com que lamentablement molt sovint això s’oblida, cal treballar per que ho tinguin present…

Però sobretot, els que hem estat escollits hem de tenir molt present quina és la veritable batalla que estem lliurant: la dels que hem estat elegits per la gent a les urnes contra uns poders a qui ningú ha votat però que fan i desfan emparats en la foscor i el no retiment de comptes. La veritable lluita que tenim per davant és deixar clar que les persones, la seva salut, les seves necessitats i la possibilitat d’una vida amable han d’estar al centre de totes les nostres actuacions. I sobretot: recordar a qui no ho tingui clar que a una democràcia de veritat “o povo é quem mais ordena”: és el poble el que més mana.