Mes: gener 2016

La Klau: El negoci de la salut

Posted on Updated on

Programa dedicat a l’anàlisi de l’estat de la sanitat pública a Catalunya després de cinc anys de retallades i privatitzacions- Amb una taula de debat conformada per representants de diferents col·lectius de treballadors mèdics; es fa balanç dels últims cinc anys de la gestió sanitària de Boi Ruiz, el procés de privatització que ha viscut el sistema sanitari públic i les expectatives de canvi de model sanitari amb la nova conselleria encapçalada per Toni Comín.

Entrevistat: Toni Barbarà, metge i secretari Dempeus per la Salut Pública.

Taula de debat: Carme Pérez Martínez (metgessa Hospital de Sant Pau), Cesca Zapater (membre del Fòrum Català d’Atenció Primària), Candi González (membre del Grup de Treball de Sanitat de la CUP), Àngels Martínez Castells (economista Dempeus per la Salut Pública) i el mateix Toni Barbarà.

Eixamplar la base social o aixafar l’adversari?

Posted on Updated on

Aquests dies hi ha una idea que es repeteix constantment: Cal “eixamplar la base social” del sobiranisme i/o independentisme. Ho diuen els tertulians i els columnistes, ho diu l’Anna Gabriel, en Raül Romeva, en Toni Castellà i ho diu el mateix Carles Puigdemont. Una pretensió legítima de qualsevol moviment social i polític: convèncer a la major quantitat de gent possible per poder aconseguir el seus objectius. Però com s’aconsegueix “eixamplar una base social”?

Catalunya està immersa en un profund debat polític amb un escenari marcat per l’antagonisme com a eina de lluita política. Un escenari de “nosaltres” i “ells” que obliga a assenyalar un adversari clar al qual abatre políticament. Davant aquest fenomen alguns es posen les mans al cap i adverteixen de la “fractura social” que això suposa. Calmem-nos. Del que es tracta no és que no hi hagi conflicte sinó de veure com es resol aquest conflicte. I aquí és on Catalunya té un repte enorme… i alguns problemes greus.

Ningú pot negar que de vegades el debat se’ns en va de les mans. Les xarxes socials són un termòmetre que, malgrat no ser del tot fiable, apunta tendències. A mi a Twitter m’han dit de tot: “ves-te’n al teu país”, “miserable”, “rata”… coses molt gruixudes, moltes d’elles des de perfils identificats amb foto, nom i cognom. Però diuen que a Twitter “s’ha de venir plorat”. Potser és cert. A Twitter, i això és important, rep tothom per igual i tothom té la mateixa capacitat de desbarrar: cupaires poiosos, convergents lladres, podemites lerrouxistes, peperos fatxes. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

La cosa, però, és molt més preocupant quan l’atac sistemàtic i la mentida com a eina política es vehicula a través de mitjans de comunicació de masses. Aquí si que tenim un problema democràtic important. Lamentablement això està passant avui a Catalunya, on alguns tertulians, columnistes i opinadors de “prestigi” utilitzen televisions, ràdios i periòdics per desqualificar l’adversari polític saltant-se qualsevol límit ètic. Posaré dos exemples que il·lustren aquesta situació tan preocupant. Són dos exemples que he patit en carn pròpia però que explico amb la intenció d’abordar el problema que crec que tenim com a societat.

 

Exemple 1 · Agustí Colomines: un mentider o un senyor amb problemes de visió?

Fa pocs dies Agustí Colomines -ex-president de la fundació convergent CatDem i habitual comentarista pro-independentista a mitjans públics i privats­- publicava al diari El Punt Avui un article titulat Aplaudir o no aplaudir. En aquest article Colomines critica els diputats que no van aplaudir el flamant president Carles Puigdemont quan aquest va fer una encesa crítica al feixisme. Sense entrar en el penós joc de veure qui aplaudeix i qui no, cal dir que Colomines o té seriosos problemes de visió o és un mentider. Diu a l’article que dels diputats de Catalunya Si Que Es Pot “només s’hi van sumar dos diputats”. Mentida. El vídeo emès pel Parlament no recull tots els segons que duren els aplaudiments però com a mínim es poden veure 4 diputats de CSQP aplaudint Puigdemont. Colomines, que hi era present a l’hemicicle, només va en veure dos. Cec o mentider? M’inclino per mentider.

L’article continua dient “ni Arrimadas, ni García Albiol, ni Iceta, ni Rabell, ni Coscubiela, ni Fachin no van voler aplaudir”. Sembla que Colomines, que té la capacitat de veure què fan 135 diputats en un moment concret, no va veure que en aquell moment ni jo ni la meva companya Àngels M. Castells  érem als nostres escons ja que per motius de salut vam sortir de l’hemicicle uns minuts. És Colomines un mentider o té problemes de visió? Crec que és un mentider. Al seu bloc Colomines il·lustra  l’article amb una foto meva al meu escó feta fa uns dies. Qualsevol que vegi el vídeo del moment en qüestió pot veure el meu escó buit.

esco_OK.jpg
A la esquerra la foto amb  la que Colomines il·lustra el seu escrit. A la dreta, la realitat.

Insisteixo: no vull entrar en el debat sobre qui aplaudeix el President i qui no. L’objecte d’aquest article és veure qui menteix i qui no. El debat és que Agustí Colomines, comentarista en mitjans de comunicació públics i privats, menteix descaradament. Algú podria pensar que és un error de Colomines. Tots en cometem i ningú és infal·lible. Però hi ha una cosa que diferència un error d’una mentida: la capacitat de rectificar. Tant l’Àngels M. Castells vam avisar Colomines del seu error. La seva negativa a rectificar demostra que no estem davant un error ni d’un problema de visió. Estem davant la mentida com a eina de desprestigi polític. A dia d’avui Colomines no ha demanat disculpes, no s’ha retractat ni ha admès que el que deia era mentida però seguirà pontificant a la ràdio pública i escrivint articles a mitjans privats que paguem entre tots els catalans.

 

Exemple 2: Vicenç Partal, mentint en la ràdio pública

Divendres 8 de gener. Tertúlia de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. 410.000 oients segons l’EGM. Vicenç Partal –director de l’hipersubvencionat digital independentista Vilaweb- insinua que jo, a la meva etapa a la revista cafèambllet, em vaig quedar els diners dels subscriptors. Partal es feia ressò d’un article (per dir-ho d’alguna manera) del també hipersubvencionat directe.cat, dirgit per l’ex-diputat d’ERC, Joan Puig. Tan flagrant va ser la mentida de Partal que Catalunya Ràdio no va tenir més remei que permetre’m exercir el dret a rèplica. Ho podeu sentir aquí (Minut 32:25). Un cop vaig donar les explicacions pertinents, un altre tertulià habitual de la ràdio pública, Joan B. Culla, va dir la meva queixa no era pertinent: “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”. I aquí és on és impossible estar d’acord. Una cosa és haver-se d’aguantar els insults a Twitter. Una altra molt diferent és acceptar com a “pols” el fet de que des de la ràdio pública es menteixi de manera deliberada. A dia d’avui Partal no ha demanat disculpes, no s’ha retractat ni ha admès que el que deia era mentida però seguirà pontificant a la ràdio pública i escrivint articles a mitjans privats que paguem entre tots els catalans.

 

Un problema democràtic

Deia abans que Colomines i Partal són només exemples d’un enorme problema democràtic que tenim com a societat. La dissensió política no només és legítima sinó desitjable i imprescindible. Fins i tot quan aquesta dissensió es manifesta de maneres contundents, descarnades i agressives. Jo mateix he exercit aquest tipus de crítiques en més d’una ocasió. És part de l’antagonisme i de la batalla política. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Però una cosa són les crítiques (per dures que siguin) i els errors (que per a que ho siguin han de ser reconeguts com a tals). Però el que és totalment intolerable és la mentida conscient i sistemàtica contra adversaris polítics als mitjans de comunicació. El que és intolerable és mentir i persistir en la mentida malgrat les evidències. I contra això ens hauríem de revoltar tots.

Entenc que, per salut democràtica cal arraconar la mentida com a eina de lluita política. I és una feina de tots, més enllà de les diferències ideològiques. Per això també és molt preocupant que la mentida sigui justificada i defensada. Quan el tertulià Culla diu que les mentides de Partal són “pols” tenim un problema democràtic. Quan un altre tertulià habitual dels mitjans públics com José Rodriguez diu que denunciar que Colomines menteix és “perseguir periodistes”, tenim un problema democràtic.

 

Eixamplar o aixafar?

Diuen els tertulians, l’Anna Gabriel i el president Puigdemont que cal “eixamplar la base social” per trobar una sortida a la situació política que vivim a Catalunya i no puc estar més d’acord. Al llarg dels últims mesos ha quedat clar que ni la unilateralitat d’uns (el mateix Puigdemont reconeix que no hi ha prou força per declarar la independència) ni l’immobilisme d’uns altres permetrà teixir les complicitats suficients per trobar una sortida. Per això, com a societat, estem davant un repte enorme i tenim l’obligació de trobar-nos amb les nostres diferències.

Pertanyo a una formació política que ha defensat i defensa el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, que defensa la celebració d’un referèndum i que creu que el futur de Catalunya l’han de decidir els catalans i les catalanes. Això per a molts pots semblar poc. Ho entenc i ho respecto. Però si la intenció és “eixamplar la base social” només hi ha dues opcions: la primera, asseure’s i escoltar a qui -malgrat pensar diferent- comparteix certs punts democràtics fonamentals; la segona: lliurar una batalla comunicativa per aïllar-lo, desprestigiar-lo i calumniar-lo fent servir, si cal, la mentida i la manipulació. La diferència entre una i altra opció és la mateixa que hi ha entre “eixamplar” i “aixafar”.

Vivim a Catalunya moments que es poden qualificar de “constituents”, on el debat polític està al carrer, on es poden obrir portes de tota mena que ens permetin canviar les coses. Això és un signe de salut democràtica. Amb totes les nostres diferències, a Catalunya es respira un canvi d’època. Ara caldrà veure si tots plegats estem a l’alçada. És el moment del debat, de la confrontació d’idees. No és temps de tenir por a les crítiques, per descarnades que aquestes siguin. Però tampoc és temps de deixar el debat en mans de les potents cavernes mediàtiques (d’aquí i d’allà) on s’utilitza la mentida com a matèria primera.

A Catalunya hi ha molts tertulians, periodistes, polítics i ciutadans en general –de totes les tendències polítiques- que pensen, proposen i que intenten, amb arguments, trobar una sortida política que ens permeti seguir avançant com a societat. Des de la discrepància, des de la confrontació d’idees i des de la crítica. Aquest és el camí que cal recórrer.  Deixar el debat en mans dels maruhendas, indas, partals i colomines és un luxe que no ens podem permetre. Insisteixo: crítiques totes, totes, totes. Per contundents que siguin. A la mentida, però, se l’ha de combatre.


Segueix-me a Twitter: @albanodante76