Mes: Mai 2016

El 15M en primera persona (del plural)

Posted on Updated on

photo_2016-05-15_12-02-32

 

“Nuestras clases dominantes han procurado siempre que los trabajadores no tengan historia, no tengan doctrina, no tengan héroes y mártires. Cada lucha debe empezar de nuevo, separada de las luchas anteriores: la experiencia colectiva se pierde, las lecciones se olvidan. La historia parece así como propiedad privada cuyos dueños son los dueños de todas las otras cosas.” · Rodolfo Walsh

 

Lunes 16 de mayo de 2011. Después de haber participado en la convocatoria del 15M en Barcelona, desde Madrid llegaban las primeras imágenes de represión. Esa noche en la Plaça Catalunya se debatía qué hacer. En aquella época en la revista cafèambllet habíamos encontrado una rotativa que imprimía muy bien de precio y en aquella improvisada asamblea propusimos imprimir unos cuantos ejemplares  intentando explicar que era el 15M. Poca cosa: cuatro páginas, en blanco y negro, con un manifiesto, dos artículos y unos cuantos datos que justificaban nuestra indignación.

Después de un rato de debate, casi a medianoche, entre los 40 que estábamos en aquel momento, se tomó la decisión. Haríamos 20.000 ejemplares y los repartiríamos al día siguiente. Volvimos a casa, maquetamos durante toda la noche y enviamos a imprimir. A las 11 de la mañana del miércoles los ejemplares estarían impresos y se empezarían a repartir a la gente que pasase por la plaza. Indicamos a la rotativa que los ejemplares debían enviarse a la Plaça Catalunya. A las 12 del mediodía recibo una llamada del transportista:

–  Ya estoy en Plaça Catalunya… En qué número hay que dejar los ejemplares? –preguntó el conductor del camión que llevaba dos palets llenos de papel…

Yo aquella mañana tenía que hacer unos recados fuera de Barcelona pero la noche antes habíamos quedado en que “ya habrá alguien aquí para recibir los ejemplares”…

– En ningún número –contesté… Déjelos allí en el medio

– ¿En el medio de la plaza?

– Si… allí habrá alguien que los recoja! –le dije y le recordé que ya estaban pagados…

Al cabo de 10 minutos volvía a llamar el transportista:

– Oye, aquí nadie sabe nada de esto… ¿Que hago?

Llamé a los tres o cuatro teléfonos que me había apuntado la noche anterior. Unos no contestaban y los dueños de los otros o estaban trabajando o en clase.

Cogí el primer tren hacia Barcelona contrariado: “Que poca organización estos del 15M, que poca seriedad”… Cuando llegué allí, el transportista estaba aparcado al principio del Portal del Ángel con dos palets llenos de ejemplares…

“Que poca organización estos del 15M, que poca seriedad” pensaba mientras iba del Portal del Ángel hacia el centro de la plaza a buscar ayuda para descargar el camión… Cuando llegué allí había unas 30 personas montando las primeras carpas… y ni rastro de los que estaban la noche anterior… “que poca seriedad estos del 15M”…

Y allí estaba yo, en medio de Plaça Catalunya, con 20.000 ejemplares esperando a ser descargados y yo buscando algún tipo de “responsable” del 15M, alguien a quien dirigirme… “Que poca organización estos del 15M… aquí no hay ningún responsable”… Y de repente, mientras les explicaba a esos 30 desconocidos la historia de esos 20.000 ejemplares, mientras entre todos descargábamos el camión, mientras empezábamos a repartir las revistas entre los primeros curiosos que se acercaban a ver qué era eso del 15M, sentí lo que para mi fue el 15M:

el despertar de la consciencia del “nosotros”, del trabajo en común. La consciencia de dejar de buscar “organizadores” y “responsables” y convertirnos todos en organizadores y responsables de nuestro futuro colectivo. En primera persona del plural.

A eso de las 14:30 una señora de unos 60 años se acercó curiosa a coger una revista.

– ¿Qué es esto del 15M? –preguntó a una de las chicas que llevaba un rato repartiendo

– No lo sabemos muy bien, señora… lo estamos haciendo ahora… ¿Se apunta?

Nunca olvidaré esos días en que nos reecontramos.

TV3 i el referèndum: d’això se’n diu “manipular”

Posted on Updated on

ref

Per Albano Dante Fachin Pozzi

Aquest diumenge a la nit TV3 va emetre un 30Minuts titulat “El referèndum impossible” on abordava un dels conceptes clau en la política catalana a poques setmanes de les eleccions: el referèndum català. Per l’enorme centralitat del tema tractat i per ser una televisó pública qui el tracta, crec que no està de més emmarcar l’emissió de “El referèndum impossible” en un context més ampli que el d’un simple programa de televisió. Cronologia i context.

27S:  Eleccions “plebiscitàries” com “substitut del referèndum que no s’ha pogut fer”. La idea fonamental és: si guanyem el “plebiscit” s’engega un procés d’independència que culminarà en 18 mesos. Comença la “desconnexió”. Marxem. Salpem. Les coses, però, no són tan fàcils i el 28S l’èpica electoral deixa pas a la realitat: el no assoliment del 50% dels vots al “plebiscit”, els enfrontaments cruents, despietats, entre Artur Mas i la CUP, l’agònica investidura i la fracassada declaració del 9N. I en aquest escenari, on l’estratègia “plebiscitària” comença a deixar palès que això de “marxar” no és bufar i fer ampolles, arriben les eleccions generals.

20D: Una força acabada de crear, En Comú Podem, recupera el referèndum com a eina de lluita política. Guanya les eleccions. Juntament amb Podemos i la resta de confluències, En Comú Podem i la seva bandera del referèndum com a resposta a la situació política catalana, es converteixen en la tercera força a Espanya, amb més de 5 milions de vots i la capacitat de sepultar definitivament el bipartidisme. Malgrat això, però, no s’aconsegueix formar govern i, per tant, no s’aconsegueix fer realitat el referèndum. Repetició d’eleccions.

26J: Les noves eleccions generals tornen a revifar la polaritat entre el “marxem-adéuEspanya-salpem” i el “referèndum”. Aquest cop, però, amb molta més informació sobre la taula. Per la banda independentista tenim la declaració del 9N morta i enterrada, la incapacitat del Govern per tirar endavant uns pressupostos, els incompliments i tibantors que no paren de crèixer entre JxS i la CUP i, fins i tot, al mateix cor de JxS… I uns 18 mesos en els que ja ningú mínimament seriós creu als passadisos del Parlament. Per la banda del “referèndum” la constatació que queda camí per recòrrer, que les forces contràries són moltes i no acaben de morir i  que amb 5 milions de vots no n’hi ha prou per fer-lo realitat.

8M: I és en aquest context on la televisió pública catalana emet “El referèndum impossible”. Sense entrar en el contingut, el títol ja crida l’atenció. Una de dues: o a TV3 tenen la bola de vidre i estan en condicions de preveure el futur… o el programa no deixa de ser una columna d’opinió disfressada de documental, al servei de les tesis independentistes. A partir d’aquí podríem entrar en qüestions més fines i fer-nos preguntes com: per què al llarg del programa els representants del PSC-PSOE –cinquena força el 20D- surt divuit vegades i el representant de la força guanyadora de les eleccions, En Comú Podem en surt només sis? Per què el programa acaba amb una afirmació com “el referèndum serà impossible”?

Més enllà d’aquestes preguntes, però, la realitat és que ningú sembla tenir la solució definitiva per la complexa situació política que vivim a Catalunya. Queda clar, doncs, que la resolució passarà per que les diverses propostes que tenim sobre la taula per seguir avançant com a societat, siguin capaces d’aglutinar forces per desenvolupar unes estratègies que encara no compten amb prou suport. D’això se’n diu fer política. Però en un context de disputa política trascendental com el que vivim, la televisió pública catalana afirma al llarg de 30 minuts i en horari de màxima audiència que “el referèndum és impossible”.

Certament ningú, ni els principals defensors del referèndum, poden dir que fer-lo realitat serà bufar i fer ampolles. Igual que tampoc ho poden dir els que proposen la independència exprés. Jo treballo al Parlament i us asseguro que als seus passadisos ja ningú es creu la cantarella dels 18 mesos. Malgrat això, us imagineu un programa de TV3 titulat “La independència impossible”? Jo no. I d’això se’n diu manipular.


Si tens ganes de comentar aquest o d’altres temes, segueix-me a Twitter: https://twitter.com/AlbanoDante76