Sanitat

Respostes per emmarcar

Posted on Updated on

Recordeu aquell vídeo que vaig publicar fa uns dies on explicava els xanxullos de Fisiogestió? Recordeu que un dels implicats era el número 2 de Boi Ruiz, JM Padrosa? Doncs bé: fa pocs dies, la nostra companya i diputada Àngels M. Castells va ser convidada a un acte que havia de tancar el senyor Padrosa… Aquesta és la resposta de l’Àngels a la invitació:

Captura de pantalla 2015-10-31 a les 21.11.35

Primeres impressions d’un diputat electe

Posted on Updated on

Ja s’han acabat els mítings i les promeses. 135 diputats hem estat elegits per defensar els interessos del poble de Catalunya. Jo he estat un d’aquests 135. I ara què?

Per a mi ser diputat és una experiència nova i encara l’estic paint. Aquesta serà una legislatura que plantejarà reptes històrics als diputats. Catalunya, l’Estat Espanyol i Europa en general estan davant una cruïlla on només hi ha dos camins: o mana la gent o manen les multinacionals, el poder financer, el TTIP, els partits corruptes… Al final del camí, aquest és el plebiscit que tenim sobre la taula. Guanyarà la gent o guanyarà el vell món que es resisteix a morir? Això dependrà de les persones, de cada un dels que estem disposats a lluitar per viure en democràcia. A mi, aquesta vegada, em toca fer-ho com a diputat. Ho faré el millor que sàpiga. Tinc la sort d’estar acompanyat de grans persones i grans lluitadors i estic segur que podrem fer una gran feina.

Captura de pantalla 2015-10-31 a les 21.17.53

Però de moment, mentre es constitueix el Parlament, he sortit al carrer a veure què puc fer. Aquest dimecres 30, per exemple, jo i Joan Giner –un altre diputat de Podem, “novell” com jo de Podem– hem anat a les portes de l’hospital de Bellvitge. Uns quants treballadors estaven denunciant l’acomiadament dels seus companys a l’Atenció Primària de l’Àrea Sanitària Metropolitana Sud. Vaig participar amb ells en una petita marxa que es va fer a la porta de l’hospital i després vam anar a veure al gerent per demanar explicacions… I allà vaig tenir la sensació del que ha de ser ser “diputat”.

Vam recórrer els passadissos de l’hospital sent derivats d’una oficina a una altra, d’un càrrec a l’altre, ens van fer omplir instàncies, concertar visites, demanar hores… es veu que ningú a l’hospital estava en condicions d’explicar la situació laboral de desenes de persones que unes hores més tard es quedaven sense contracte… semblava que tothom tenia coses més importants a fer. I semblava, sobretot, que fa molt de temps que estan acostumats a no donar explicacions, a fer i desfer d’esquenes als treballadors o als veïns, que porten anys demanant explicacions que mai arriben.

Finalment vam aconseguir parlar amb el subgerent, qui ens va dir que ell no tenia “la informació completa sobre el tema”. Al cap d’una estona de “persecució” burocràtica, des de Recursos Humans es demanava “confiança” i ens assegurava que les coses s’estan fent bé… Sense aportar cap documentació.

Jo fa anys que, com periodista, veig com a la sanitat catalana uns quants maneguen els pressupost més important de la Generalitat sense donar massa explicacions, sense sotmetre’s a les preguntes i les demandes d’informació dels usuaris, dels treballadors i dels usuaris. Una elit que fa i desfà a despatxos amagats en un sistema sanitari que –per opac i per corrupte– és profundament antidemocràtic. I ja està bé.

Un acta de diputat pot servir per a moltes coses: presentar mocions, fer rodes de premsa i sortir una mica per la tele… Però més enllà de tota la burocràcia, un acta de diputat ha de ser un arma per recordar a gestors, gerents, directors i altra fauna que aquí mana el poble. Un arma per recordar que tots ells, per molts sous estratosfèrics que cobrin, per molts màsters que tinguin i per molts despatxos que tinguin, ells tenen un únic jefe: la gent. Com que lamentablement molt sovint això s’oblida, cal treballar per que ho tinguin present…

Però sobretot, els que hem estat escollits hem de tenir molt present quina és la veritable batalla que estem lliurant: la dels que hem estat elegits per la gent a les urnes contra uns poders a qui ningú ha votat però que fan i desfan emparats en la foscor i el no retiment de comptes. La veritable lluita que tenim per davant és deixar clar que les persones, la seva salut, les seves necessitats i la possibilitat d’una vida amable han d’estar al centre de totes les nostres actuacions. I sobretot: recordar a qui no ho tingui clar que a una democràcia de veritat “o povo é quem mais ordena”: és el poble el que més mana.

Carta oberta al futur diputat Lluis Llach

Posted on Updated on

Benvolgut Lluís Llach:

El més segur és que el proper 27S vostè es converteixi en diputat al Parlament de Catalunya. Com hem vist aquests dies això implica que vostè haurà de votar a favor de fer president de la Generalitat a Artur Mas i Gavarró. Els camins a Ítaca són inescrutables i, per això, l’objectiu d’aquesta carta no és discutir sobre quina és la millor manera de fer la travessia. L’objectiu és explicar-li una cosa que està passant a Lleida. Una cosa senzilla, potser menor, davant del que significa un viatge tan èpic. Vull parlar-li del consorci sanitari de Lleida impulsat per l’actual govern i contra el qual lluiten –fa prop de dos anys– milers de persones. Li vull explicar tot això a vostè perquè, possiblement, com a diputat, haurà de pronunciar-se.

Com segurament sabrà, al llarg d’aquests últims anys el conseller Boi Ruiz –antic cap de la patronal privada de sanitat– ha pres decisions que han suposat un veritable retrocés en el caràcter públic del nostre sistema sanitari. Probablement alguns dels seus companys de llista li hagin explicat que això ha estat “inevitable” i que és culpa de “l’espoli fiscal” (el de Madrid, perquè de l’altre, del que porta els diners cap a Andorra i no cap a Ítaca, els seus companys de llista no solen parlar).

La cosa és que Boi Ruiz porta prop de dos anys intentant fer un consorci sanitari a Lleida. Molt resumit, això vol dir que el que es busca és integrar els equipaments de l’Institut Català de la Salut (ICS) –entitat proveïdora de serveis sanitaris pura i totalment pública– a d’altres formes de gestió subjectes al dret privat. Això vol dir que l’ICS es diluiria en un consorci més ampli també subjecte al dret privat. Això permetrà fer activitat privada als centres públics, gestió privada indirecta dels recursos públics i escapar dels organismes de control públic sobre aquesta gestió.

És probable que alguns companys de la seva llista també li hagin dit que això del Consorci de Lleida és imprescindible, que “no hi ha alternativa” (T.I.N.A.) i que tot plegat és culpa de “l’ofec financer que pateix Catalunya”. Però deixi’m donar-li dues dades que potser li són útils com a futur diputat:

1) La creació d’aquest consorci no s’explica per la manca de diners ja que la seva posada en marxa no suposarà cap estalvi. Al contrari: és un fet provat que la forma consorciada que tant agrada als seus companys de llista de Convergència és una porta oberta a l’opacitat, la corrupció i el descontrol en la gestió sanitària. Més de 20 informes de la Sindicatura de Comptes i la mateixa Oficina Antifrau ho deixen totalment clar: milions d’euros públics han desaparegut gràcies a consorcis com el que Boi Ruiz vol impulsar a Lleida. Per tant, l’experiència ens dicta que els consorcis, lluny d’estalviar, surten cars i enriqueixen els de sempre.

2) La idea de fer consorcis sanitaris per substituir l’ICS no té com a objectiu construir “estructures d’estat” ni treballar per “un país nou”. El pla ha estat perfectament dissenyat a les oficines de la consultora PWC al servei del conglomerat sanitari privat a qui l’existència de l’ICS –i de la sanitat pública en general– li suposa una molèstia que cal eliminar. Així, La Caixa proposa, PWC disposa i Boi Ruiz executa. (Si no coneix PWC, faciclick aquí i vegi de qui estem parlant).

imagePer què li explico tot això a vostè? Veurà: des de fa prop dos anys milers de persones d’arreu de Catalunya es manifesten i es mobilitzen –al carrer, als centres de treball, a les escoles, a les associacions de veïns, sota la pluja– contra aquest atac a la sanitat pública del nostre país. S’han recollit 38.000 signatures –una a una, carrer a carrer– i tot per defensar els nostres hospitals davant les grans corporacions que volen fer negoci a costa de la salut del poble . Tota aquesta mobilització va aconseguir que el govern hagués d’aturar el projecte momentàniament. Va costar molt, entre d’altres coses, perquè per alguns dels seus companys de llista, carregar-se l’ICS és molt més important que el mateix “procés”.

Quan ERC va cedir a la pressió del carrer i va votar en contra de la creació del consorci de Lleida Artur Mas ho va deixar molt clar: “Hi ha un acord […] que parla d’estabilitat fins al moment de convocar, i jo alguna queixa tinc, perquè es perden algunes votacions”. I va afegir que “previsiblement” les eleccions del 27S es convocarien“si no canvia res”. És a dir: si no puc imposar el meu model de país, no hi ha país. Sona una mica a xantatge, no?

Marea Blanca Lleida 2Sigui com sigui, la lògica pre-electoral es va imposar i finalment el passat dimecres Convergència va acceptar aturar el consorci… fins la propera legislatura. “Serà el pròxim Govern escollit el 27-S el que prengui la decisió final, han confirmat fonts del departament que lidera Boi Ruiz”.

És per això que li escric aquesta carta. Vostè, molt probablement, serà diputat i haurà de prendre “la decisió final” sobre el consorci sanitari de Lleida. Haurà d’aixecar la mà i votar a favor, en contra o abstenir-se. Només tindrà aquestes tres opcions. Amb aquesta carta volia, simplement, oferir-li una mica de context sobre el tema perquè ho tingués en compte a l’hora de prendre la decisió. Com li he dit al principi, crec que ningú té un mapa del tot fiable sobre com arribar a Ítaca, però tots hauríem de tenir clar quines dreceres NO es poden agafar.

Ben cordialment… i salut

Albano Dante Fachin

PD: VÍDEO: «Primer independència i després lluita de classes és fer trampa»

Sanitat pública o dictadura sanitària?

Posted on

Àngels Martínez i Albano Dante

A Catalunya, aproximadament el 30% dels pressupostos de la Generalitat es destinava a la sanitat. Fins als pressupostos del 2012, no hi ha cap altra partida més gran. Però l’administració final d’aquest pressupost públic — que s’origina en els impostos recaptats a la ciutadania — depèn en gran mesura d’un complex sistema anomenat mixt que ens pretén vendre la col·laboració del sector públic de sanitat amb el privat a través dels “concerts”. Tanmateix, l’important és qui porta la iniciativa en aquest procés i, de manera especial, adonar-nos que aquest sistema que ens diuen que és el “tradicional” de Catalunya és ben poc neutral i equitatiu. El subsidiari de la sanitat pública no és el sector privat, sinó tot al contrari.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Mútues privades: un negoci en mans de bancs, fons especulatius, exministres i defraudadors?

Posted on Updated on

“Les assegurances privades de salut és un dels àmbits on es preveu major creixement als propers anys”. Isidre Fainé (La Caixa) // “En plena caiguda del negoci del crèdit i davant els escassos marges de les inversions i de l’estalvi, la banca va decidir volcar-se a l’àrea de les assegurances de salut”. (La Marea) // Les quatre companyies analitzades tenen el 59,2% del mercat de les mútues privades.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La sanitat en mans dels mateixos que ens desnonen, que ens tallen l’aigua i la llum i que ens venen preferents

Posted on Updated on

La banca no en té prou amb haver-nos desnonant, haver-nos tallat l’aigua i haver-nos venut preferents. Ara li toca el torn al dret a la salut

La bombolla immobiliària va convertir el dret a l’habitatge (recollit a la Constitució) en un multimilionari negoci per a bancs i constructores. Avui, les conseqüències d’aquesta mercantilització estan a la vista: 115 desnonaments diaris. (1)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

4 raons per aturar el Projecte VISC+

Posted on Updated on

El futur de les nostres dades s’està decidint als despatxos de grans corporacions, en mig de l’opacitat i el silenci.

El Govern ja ho té decidit però és imprescindible aturar els seus plans. I l’única possibilitat d’aturar el Projecte VISC+ és a través d’una resposta massiva de la societat. A continuació enumerem 4 raons que fan que la resposta popular a aquest ple sigui imprescindible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »